Sortim de casa, queda tancada i buida. Ja som al carrer i m’adono que m’he deixat alguna cosa important a dins. Uns papers, per exemple.
Torno, pujo les escales amb les claus a la ma i durant els cinc segons que trigo a obrir el pany de la porta del pis em neix de dins una sensació estranya. Una sensació que només experimento dos o tres cops a l’any potser, en aquesta situació concreta. Mentre giro la clau i em preparo per espènyer la porta, m’imagino que estic a punt de violentar la privacitat d’una casa que ja descansa de nosaltres, que no s’espera l’entrada de ningú.
Per si de cas faig via, recupero els papers oblidats i surto sense fer soroll, tornant a tancar amb dos tombs i gairebé dient per dins: “iep, sap greu, disculpa.”