AC/DC és la única banda de la que em puc considerar fan. De fet, crec que és la única “cosa” del món de la que em puc dir fanàtic.
Darrerament a la feina parlem molt de les lovemarks, i la banda australiana estic segur de què és la meva. Mira, hi ha gent que la seva lovemark és Apple, Harley Davidson, D&G o Obama: la meva és AC/DC. Em comporto com ho fa qualsevol fan boy amb la seva marca predilecta:
- Compro tot el que fa.
- Llueixo les insígnies de la marca sense prejudicis.
- Li justifico els errors i els productes mediocres.
- Llegeixo tot el que es publica i s’escriu sobre ella.
- Els propietaris de la marca són rics i jo no, però igualment em cauen simpàtics. Crec que s’ho mereixen, o no?
I aquest any els veuré en directe dues vegades. La primera ja ha passat: la nit del 31 de març al Palau Sant Jordi de Barcelona, que 18.000 bojos i boges recordarem com una vetllada única. Algunes coses que m’emporto del concert:
- El formidable estat musical de la banda. Aquest tema procuro mirar-me’l, si puc, de manera objectiva i afirmo: la qualitat musical del concert va ser sorprenent. Reconec que vaig entrar disposat a perdonar moltes coses (per allò de l’edat, del grau, etc.) i vaig sortir copsat de lo bé que toquen i sonen. Quins paios!
- La veu d’en Brian Johnson. Quan escolto un directe no oficial, aquest home sempre em fa patir. En estudi sona molt bé, però en viu crec que desafina sovint. Però ara… està millor que mai, a l’alçada de la resta del grup. Al darrer disc ja s’intueix que ha millorat enormement la qualitat de la veu. Què deu haver fet? Potser és per allò de la tranquil·litat que dona l’edat…
- L’excés d’atrezzo: els hi perdono. Tot i que estic enamorat de la imatge de la banda tocant únicament amb llums i passió, com en el tema T.N.T. si no recordo malament.
- The Answer, l’artista convidat, que vaig sentir per primera vegada i que em va agradar molt. He estat buscant després algunes coses d’ells a l’Spotify i em penso que els aniré seguint.
Tot i que m’agrada molt la fotografia, no soc dels que fan fotos en moments emocionants. Quan faig turisme no capto els monuments ni les postes de sol, em fa nosa estar pendent de la màquina i prefereixo mantenir els ulls ben oberts per poder recordar mentalment els esdeveniments en el futur. Tot i que després m’agafa una certa enveja al veure les fotos que altres han pres dels mateixos moments… com aquesta de l’amic Gerard Boyer i que enllaço amb el seu permís ;-)
Una mica més d’informació per a la posteritat:
- Les fotos de la Bernadette durant el concert (tant aviat com les publiqui).
- Més imatges de l’event al Flickr.
- El set list del concert.
- Fragment en vídeo dels primers minuts.
En fi, fins a l’estiu, a l’Olímpic.
