Si Beethoven pogués escoltar-me

 

Sobre Paganini:

Quan tocava, l’auditori era transportat directament a una altra dimensió. Tant és així que Heinrich Heine va escriure: “Sembla la mateixa imatge de la divinitat tocant el violí. Sembla com si la creació sencera obeeixi les seves notes. És l’home-planeta, al voltant del qual gira tot l’univers”.

I sobre Liszt:

Robert Schumann va dir en sentir-lo: “Mai no he conegut cap artista, excepte Paganini, que tingui en un grau tan elevat com Liszt aquella capacitat de subjugar, elevar i dominar el públic. El seu torrent de sons i sentiments és aclaparador”.

L’Angus és d’aquesta classe d’artistes, però sense sífilis. Fa pocs dies va tornar a demostrar a Barcelona que, als seus seixanta anys, encara és capaç d’electrocutar de plaer a seixanta mil persones amb un sol de guitarra de vint minuts sense perdre l’emoció ni un segon.

A “Si Beethoven pogués escoltar-me” en Ramon Gener repassa una selecció d’històries i anècdotes d’alguns grans de la música com a base per explicar la seva forma d’afrontar la vida.

El camí al cim és etern

A la meva manada no som empresaris de queixar-nos massa. Ens carreguen una mica alguns emprenedors que, sense haver-se emancipat encara, ens vacil·len (des del seu buga de trenta-mil euros) de que ja s’han arruïnat tres vegades. I iniciatives com la de La vida es puta tampoc no estan gaire arrenglerades amb la nostra línia de reacció.

Continua la lectura de El camí al cim és etern

Lovemarks

El meu simpàtic veí del davant, just abans de començar.
El meu simpàtic veí del davant, just abans de començar.

AC/DC és la única banda de la que em puc considerar fan. De fet, crec que és la única “cosa” del món de la que em puc dir fanàtic.

Darrerament a la feina parlem molt de les lovemarks, i la banda australiana estic segur de què és la meva. Mira, hi ha gent que la seva lovemark és Apple, Harley Davidson, D&G o Obama: la meva és AC/DC. Em comporto com ho fa qualsevol fan boy amb la seva marca predilecta:
Continua la lectura de Lovemarks

L’esperit de La Fira

Coses com les que passaven el dissabte a les quatre de la matinada a la sala interior d’El Centru de Vila-seca, amb els Pistons Flingueurs, són les que poden fer de la Fira de Música al Carrer alguna cosa realment gran.

I no ho dic perquè aquests concerts espontanis siguin millors que els programats, ho dic perquè la reacció i les ganes de passar-s’ho bé de la gent demostren que l’any que ve tornaran a Vila-seca i escamparan l’esperit de La Fira.