A la meva manada no som empresaris de queixar-nos massa. Ens carreguen una mica alguns emprenedors que, sense haver-se emancipat encara, ens vacil·len (des del seu buga de trenta-mil euros) de que ja s’han arruïnat tres vegades. I iniciatives com la de La vida es puta tampoc no estan gaire arrenglerades amb la nostra línia de reacció.
Amb tot, hi ha temporades en les que sembla que ja no poden haver més imprevistos. L’activitat i el dia a dia que depèn del teu ofici pot anar molt bé, però els problemes derivats de l’administració de l’empresa poden fer defallir al més pintat.
Aquestes setmanes hem hagut de batallar amb gestors ineficients, amb la lentitud de la maquinària de l’agència tributària, amb registres de marques, amb el dret a presentar uns estatuts en la nostra llengua corporativa i oficial… i amb dotzenes de coses més que ara no tinc ganes de recordar. Són aquells detalls que no t’esperaves a l’inici del viatge, i és que el pitjor problema sempre és el que no has previst. Però bé, tot es va aconseguint (aquí una prova).
El que t’impulsa a seguir és aquell esperit de la banda de rock and roll. No pots definir què en treus de bo però continues. La peça It’s a long way to the top (i un bilió de cançons més) reflecteix molt bé aquesta filosofia, fins el punt que la proposo ja com a himne de l’empresa.
Per cert, que els nois de La banda del Yuyu en fan una versió genial. Agafem-nos les mans, germans, i cantem solemnement tots junts: “El camí al cim és etern, si el que vols és rock and roll.”