—Sé que quan estiguis content amb tu mateix pensaràs en nosaltres amb afecte i que tindrem regularment noves teves. M’hauràs de perdonar si considero qualsevol interrupció de la teva correspondència com una prova que els teus altres deures han estat igualment descurats.
Frankenstein és una història de disciplina.
Com tota ficció amb cara i ulls, es pot dir que parla de tot. Però em quedo amb el sagrat sentit de la responsabilitat que en Víctor acumula al final de la seva vida, l’única corda que el pot rescatar del merder on s’ha ficat.
Res no m’infon més disciplina que la pressió de la gent que m’estimo. Aquesta influència mai no és voluntària ni conscient, sóc jo que la converteixo en la pastanaga personal que necessito per no malbaratar la vida al llit, mirant el sostre.