El Twitter ja m’ha permès conèixer i llegir —i interactuar amb, ocu!— un parell d’escriptors. Novells, també és veritat, però escriptors. Primer va ser en @MiquelBonet_ i ara en @maiol2.
Tenia diversos paràgrafs destacats per comentar, però no vaig caure que l’exemplar era de la biblioteca pública de no recordo quin poble i el vaig tornar amb tot de paperets marcant algunes pàgines.
La peixera, trobo, és un text amargant però que tira de pressa coll avall. Un vi ranci molt sec que, després de la ganyota del primer glop, et fa buidar l’ampolla sense aixecar-te de la taula. No sé, llegiu-lo si no ho heu fet ja.