Diseño de iconos y pictogramas

La creació de sistemes de signes sempre m’ha semblat apassionant. Crec que és un dels vessants del disseny més complex i profund, tot i l’aparent senzillesa dels resultats. I aquest llibre, d’Elena González-Miranda i Tania Quindós, és una estupenda guia per assentar els sempre necessaris bàsics en la creació d’icones i pictogrames.

Llibre de les bèsties

… et lo Leupart dix a son compayó estes paraules:

—Un burgés havia una dona de muller qui molt amava. Aquell burgés (…) et sa muller dix a son marit estes paraules:

“Una vegada s’esdevench que en una praderia se combatien dos bochs salvatges …

Una obra no tan senzilla si no tens entrenat el pensament abstracte niuat.  Tal qual Inception.

60 dies a Cuba

Cuba m’observava un cop més. Els clients dels bars de carretera, tots a fora del bar i sense consumir res, em seguien amb la mirada buida igual que ho feien les vaques amb banyes de toro i mirada buida i igual que ho feien els policies armats que feien guàrdia pel que pogués passar i a qui he saludat tímidament perquè jo saludo qualsevol policia, perquè sempre em sento culpable de vés a saber què.

Viatjareu, beureu, plorareu, follareu, fugireu a l’altra banda del món, però sempre arrossegareu un vosaltres ben enganxat als mitjons com una Rubia peregrina silenciosa i inesperada que us delatarà allà on sigueu. El vosaltres que m’interessa i vull conèixer.

Fixa’t.

El secreto de la modelo extraviada

Com aquelles pel·lícules de paisatges preciosos que mires embadalit però que ni l’argument ni el guió t’importen gens, així m’ha passat «El secreto de la modelo extraviada» de l’Eduardo Mendoza, llibre que em van regalar pel meu darrer aniversari (gràcies, John).

Les afinades i personals descripcions dels personatges i dels espais m’han fet avançar les pàgines fins al final, tot i que ni els successos ni la visió de la ciutat de Barcelona amb el que s’intenta impregnar tota la narració m’interessen gaire.

Tot plegat bé, tot i que una mica així. Ja m’ho van advertir pel Twitter:

Què collons ha passat?

Quan «només» era una criatura, jo, dibuixava còmics, escrivia relats, articles de diari i cançons, componia música, feia joies, inventava jocs i joguines, construïa maquetes, tocava el piano i la guitarra, escrivia i enregistrava programes de ràdio, llegia sobre astronomia i mirava les estrelles, passava hores al carrer, ajuntava paraules una darrera de l’altra millor que ara.

Com pesa el sac de les palles mentals.