Cinquanta-cinc ciutats

Diomira, Isidora, Dorotea, Zaira, Anastàsia, Tamara, Zora, Despina, Zirma, Isaura, Maurília, Fedora, Zoe, Zenòbia, Eufèmia, Zobeida, Ipàzia, Armilla, Cloe, Valdrada, Olívia, Sofrònia, Eutròpia, Zemrude, Aglaura, Ottàvia, Ersília, Bauci, Leandra, Melània, Esmeraldina, Fillide, Pirra, Adelma, Eudòssia, Moriana, Clarice, Eusàpia, Bersabea, Leònia, Irene, Àrgia, Tecla, Trude, Olinda, Laudòmia, Perínzia, Procòpia, Raissa, Àndria, Cecília, Maròzia, Pentesilea, Teodora i Berenice

són cinquanta-cinc ciutats que formen part de la matèria primera de molts dels meus somnis.

Les ciutats invisibles, de l’Italo Calvino, és el llibre que he rellegit més vegades. No tinc obres de capçalera, no sóc un gran lector de literatura, però si en alguna ridícula entrevista em fessin triar només un llibre, diria aquest, sens dubte.

Les ciutats invisibles, Italo Calvino

Gastat, esgrogueït, arruat de dormir sota el coixí, transportat en motxilles de muntanya i en cistells d’anar a la platja, aquest exemplar de l’Editorial Empúries (col·lecció Tros de paper, 1985, ISBN 84-7596-064-2), de coberta preciosa, és un dels objectes que més aprecio.

Solucionant el “SyncDaemonClientConnectionError” de l’Ubuntu One al Windows

Portava molt de temps intentant fer funcionar l’aplicació de l’Ubuntu One en un vell Pentium4 amb XP sense èxit. El programa s’instal·lava correctament però no hi havia manera de que s’iniciés la sincronització dels arxius.

Tot i que és un error força reportat, m’ha costat mesos trobar una solució que funcionés en aquest cas particular. Finalment ha estat molt senzill: només ha calgut tancar l’aplicació, eliminar la carpeta

C:Documents and Settings<usuari>Configuración localDatos de programaxdg

i tornar a iniciar l’aplicació. Vet aquí l’Ubuntu One funcionant com una seda.

Trobat en aquest comentari del Launchpad.

Tornar a casa de sobte

Sortim de casa, queda tancada i buida. Ja som al carrer i m’adono que m’he deixat alguna cosa important a dins. Uns papers, per exemple.

Torno, pujo les escales amb les claus a la ma i durant els cinc segons que trigo a obrir el pany de la porta del pis em neix de dins una sensació estranya. Una sensació que només experimento dos o tres cops a l’any potser, en aquesta situació concreta. Mentre giro la clau i em preparo per espènyer la porta, m’imagino que estic a punt de violentar la privacitat d’una casa que ja descansa de nosaltres, que no s’espera l’entrada de ningú.

Per si de cas faig via, recupero els papers oblidats i surto sense fer soroll, tornant a tancar amb dos tombs i gairebé dient per dins: “iep, sap greu, disculpa.”

N’Antonio va a la ràdio

La Montse Farré-Miró, en Lluís Puig, el Jordi Sacristán i l'Antonio

Sí, nois. Ahir al matí em van convidar a participar en el programa de ràdio Maneres de viure amb el Jordi Sacristán i la Montse Huguet, a La Xarxa.

Amb el Dr. Lluís Puig, cap de la divisió de sang del Banc de Sang i Teixits, vam estar parlant de la Marató de donants de sang 2.0 de la que ja vaig dir l’altre dia que n’era ambaixador. “2.0” és la marató, tot i que ben mirat la sang també la podem considerar social en aquest context.

Per mi va ser una bona experiència. Fa anys que tenia ganes d’anar a veure com es fa un programa de ràdio i resulta que el primer cop hi vaig de participant. Realment estava nerviós i se’m nota un colló (concretament l’esquerre), però la gent és piadosa i em diuen que va quedar molt bé.

Si encara necessiteu una empenta final per decidir-vos a ser donants de sang, invertiu uns minuts a sentir la secció i potser us acabareu d’animar. O no. Però bé.