Coses

No saps qui ha de tenir més por, si qui pot perdre el que té o qui perd l’esperança de tenir.

Tirant

Visc amb la por com visc amb la roba interior. Me la podria llevar fàcilment, però normalment la duc posada.

Quan no m’estreny arribo a oblidar-la, però en realitat continua sent allà, fent la seva funció suposada.

Només el llit em concedeix una petita treva diària d’una i de l’altra.

Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Versió completa en català actual per Màrius Serra. Editat per Proa Edicions. ISBN: 8475888550

Els humans fan servir Arecibo per buscar intel·ligència extraterrestre. El desig d’establir connexió és tan fort que han creat una orella capaç de sentir-hi a tot l’univers.

Però jo i la resta de lloros som aquí. Per què no els interessa sentir la nostra veu?

Som una espècie no humana capaç de comunicar-nos amb ells. Que no som exactament el que busquen els humans?

Ted Chiang publica poc però magistralment. La felicitat ja deu ser això, poder fer poques coses amb calma i amb èxit. A mi, quan ho intento, m’acaba atropellant pel darrere un comboi implacable d’assumptes pendents a tota velocitat.

Exhalació de Ted Chiang. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Editat per Mai Més. ISBN: 8412057686

—Sé que quan estiguis content amb tu mateix pensaràs en nosaltres amb afecte i que tindrem regularment noves teves. M’hauràs de perdonar si considero qualsevol interrupció de la teva correspondència com una prova que els teus altres deures han estat igualment descurats.

Frankenstein és una història de disciplina.

Com tota ficció amb cara i ulls, es pot dir que parla de tot. Però em quedo amb el sagrat sentit de la responsabilitat que en Víctor acumula al final de la seva vida, l’única corda que el pot rescatar del merder on s’ha ficat.

Res no m’infon més disciplina que la pressió de la gent que m’estimo. Aquesta influència mai no és voluntària ni conscient, sóc jo que la converteixo en la pastanaga personal que necessito per no malbaratar la vida al llit, mirant el sostre.

Per a mi una goma de cautxú és un tresor preciós. En tinc una que no és nova; la vaig collir de terra fa sis anys. Realment he intentat fer-la servir, però a l’hora de la veritat no m’hi he vist amb cor i no he estat capaç de cometre aquesta dilapidació.

Si ens prenen les coses grans, ens aferrarem a  les petites.

(Pst, una llista musical i un mapa de personatges per a l’ocasió)

Quan els períodes de confusió del món que t’envolta no coincideixen amb les èpoques confuses de la teva pròpia vida, comences a sospitar que la teva vida potser no pertany al món que t’envolta.

Ai, Alícia.