Quan intento mantenir un diàleg amb algú i aquest algú no em deixa ni obrir la boca, poc a poc començo a desconnectar. Vaig allunant-me mentalment del lloc on som i començo a concentrar-me en altres coses.
Al principi m’emprenyo, m’agafa una sensació de trepitjat, de no respectat. Però si la situació dura molt (i no he fugit expulsant un macagondéu o improvisant qualsevol excusa) arriba un moment en que la ment se’m desacobla del cos i s’eleva en astral excursió.
Llavors veig el meu cos allà abaix, aguantant el xàfec de paraules de l’altre i adonant-me dels minuts (o hores) que estic malbaratant. I penso: he de fer una samarreta que intimidi una mica, per aquestes situacions.
Però em sembla que les persones no sempre ens sentim al·ludides en les coses que més ho hauriem de fer.
 |
| De Samarretes |