Per aquestes xarxes socials de déu, de tant en tant trobes gent que li passa com al paleta de l’Eugenio. S’enfaden i reneguen dels seus timelines, murs, cercles…
Per entendre a què em refereixo només cal substituir el “bocadillo” de l’acudit per “Twitter”, “Facebook” o el que vulgueu.
Fins un altra, truiters.
Gràcies a tu he pogut descobrir, meravellat, la immensa quantitat d’entesos en tipografia que hi havia amagats pel món. Alguns resulta que eren coneguts meus i tot.
No m’estranyarà si d’aquí a quatre dies comencem a sentir a la tele:
“Tipògrafs“, cada dimecres després del Telenotícies vespre.
Gent aficionada a escampar cites cèlebres i frases del dia: les poseu totes en pràctica? Deveu ser persones admirables!
Quan intento mantenir un diàleg amb algú i aquest algú no em deixa ni obrir la boca, poc a poc començo a desconnectar. Vaig allunant-me mentalment del lloc on som i començo a concentrar-me en altres coses.
Al principi m’emprenyo, m’agafa una sensació de trepitjat, de no respectat. Però si la situació dura molt (i no he fugit expulsant un macagondéu o improvisant qualsevol excusa) arriba un moment en que la ment se’m desacobla del cos i s’eleva en astral excursió.
Llavors veig el meu cos allà abaix, aguantant el xàfec de paraules de l’altre i adonant-me dels minuts (o hores) que estic malbaratant. I penso: he de fer una samarreta que intimidi una mica, per aquestes situacions.
Però em sembla que les persones no sempre ens sentim al·ludides en les coses que més ho hauriem de fer.
 |
| De Samarretes |
