Romangueren per allí, a l’ombra, després del desdejuni, mentre Huck fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida d’exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets avinents encatifats d’herbei i esmaltats de flors.
Bitza, adesiara, pirandó, grifolda, esgarip, gaubança, cinyell, atuït, enravenat, esca, llucar, aqueferadíssima, confegir, obirable, nolieig, damnada, bròfec, marriment, calet, pleret, atarantat… l’estil i vocabulari utilitzat per Josep Carner el 1918 per traduir Tom Sawyer és —juro que he buscat sense èxit un adjectiu més adient i menys previsible que aquest— deliciós, o almenys així m’ho sembla a mi cent anys després.
Sempre (ja de nen, suposo que gràcies a la vella sèrie de televisió) he sentit enveja per l’estil de vida del personatge de Tom Sawyer, i qui no. I és que, aish, com més gran vell em faig més infantil em torno per moltes coses.
El llibre, de domini públic, és accessible per tothom a http://www.gutenberg.org/ebooks/30890 gràcies al Projecte Gutenberg.