Quan només era una criatura, jo, dibuixava còmics, escrivia relats, articles de diari i cançons, componia música, feia joies, inventava jocs i joguines, construïa maquetes, tocava el piano i la guitarra, escrivia i enregistrava programes de ràdio, llegia sobre astronomia i mirava les estrelles, passava hores al carrer, ajuntava paraules una darrere de l’altra millor que ara.
Com pesa, la ferrada de les palles mentals.
Romangueren per allí, a l’ombra, després del desdejuni, mentre Huck fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida d’exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets avinents encatifats d’herbei i esmaltats de flors.
Bitza, adesiara, pirandó, grifolda, esgarip, gaubança, cinyell, atuït, enravenat, esca, llucar, aqueferadíssima, confegir, obirable, nolieig, damnada, bròfec, marriment, calet, pleret, atarantat… l’estil i vocabulari utilitzat per Josep Carner el 1918 per traduir Tom Sawyer és —juro que he buscat sense èxit un adjectiu més adient i menys previsible que aquest— deliciós, o almenys així m’ho sembla a mi cent anys després.
Sempre (ja de nen, suposo que gràcies a la vella sèrie de televisió) he sentit enveja per l’estil de vida del personatge de Tom Sawyer, i qui no. I és que, aish, com més gran vell em faig més infantil em torno per moltes coses.
El llibre, de domini públic, és accessible per tothom a http://www.gutenberg.org/ebooks/30890 gràcies al Projecte Gutenberg.
Els retratistes només copsen el que ja podem veure amb els ulls; el follets, en canvi, ens fiquen a dins del cap els moments feliços, com aquest, amb tot el grup que ens envolta, tots els que vivim aquests instants, les rialles dels convidats, fins i tot la llum del sol i l’olor de l’aufàbrega i el romaní, i ens els fan recordar per sempre més. Aquests retrats no s’esborren mai.
Sempre m’ha sabut greu tenir tan poques fotografies meves de crío. No és que s’hagin perdut, és que em van fer ben poques. Tot i que aquest fet respon a l’instint de retrobar-me amb mi mateix més que a voler recordar certs moments. Els moments no s’esborren fàcilment, i en tot cas les fotografies només ajuden a recuperar-ne una versió estàtica i esbiaixada.
Ma mare també ho diu sempre: donem poca importància a les fotografies (a la seva època encara es feien menys). Però quan, en una sobretaula de dilluns, comença a recordar en veu alta històries de la seva vida de jove… Mireu, aquell moment jo no el canviaria ni per mil retrats.
Hauríem de retratar menys i recordar més.
Tombant per Vila-seca encara es poden veure alguns rètols del passat. Els recordo de tota la vida, i em serveixen per experimentar fugaços viatges a la infància cada vegada que em creuo amb algun. Continua la lectura de Lletres en perill d’extinció a Vila-seca
De petit sentia una atracció especial per les plaques de circuits dels aparells electrònics. No era estrany trobar-ne alguna de tant en tant, llençada pel carrer o en algun solar abandonat convertit en abocador. Atapeïdes de resistències, condensadors, dissipadors i d’altres components exòtics, eren —són— uns objectes fascinants. Continua la lectura de Ciutats electròniques
