Pa negre

Pa negre, d'Emili Teixidor

Els retratistes només copsen el que ja podem veure amb els ulls; el follets, en canvi, ens fiquen a dins del cap els moments feliços, com aquest, amb tot el grup que ens envolta, tots els que vivim aquests instants, les rialles dels convidats, fins i tot la llum del sol i l’olor de l’aufàbrega i el romaní, i ens els fan recordar per sempre més. Aquests retrats no s’esborren mai.

Sempre m’ha sabut greu tenir tan poques fotografies meves de crío. No és que s’hagin perdut, és que em van fer ben poques. Tot i que aquest fet respon a l’instint de retrobar-me amb mi mateix més que a voler recordar certs moments. Els moments no s’esborren fàcilment, i en tot cas les fotografies només ajuden a recuperar-ne una versió estàtica i esbiaixada.

Ma mare també ho diu sempre: donem poca importància a les fotografies (a la seva època encara es feien menys). Però quan, en una sobretaula de dilluns, comença a recordar en veu alta històries de la seva vida de jove… Mireu, aquell moment jo no el canviaria ni per mil retrats.

Hauríem de retratar menys i recordar més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *