En una foscor immòbil, una ombra “coagulada”; noto que m’escolten, lentament, minuciosament, però sense cap instrument; cap ma em toca. Tanmateix, em sento penetrat de dalt a baix, m’esmicolo, em disgrego, ja només queda el buit, i al no-res total succeeix el terror.
Les descripcions dels continus malsons del protagonista és potser el que més m’ha agradat de Solaris, novel·la de Stanislaw Lem publicada per primer cop al 1961, i que ara he llegit jo després de veure-la anomenada diverses vegades per Microsiervos.
M’he identificat plenament amb l’horrible sensació de por i soledat que sento (que sentia sobretot de nen) en aquells malsons de febre delirant. Sensacions gairebé impossibles de descriure amb paraules perquè no formen part del món que coneixem. Tret que siguis un tros d’escriptor, és clar.
Crec que només existeix una edició en català, feta l’any 1988 per Edicions Pleniluni dins de la col·lecció “2001”. He trobat alguns exemplars al sistema de préstec de les Biblioteques Públiques de Catalunya. De la traducció no puc opinar però al text apareixen, com a poc, força errades tipogràfiques. Amb tot, he gaudit molt de la lectura.
Em penso que em tornaré a enganxar als clàssics de la ciència-ficció.