Una altra prova de la realitat lingüística de Vila-seca. Al primer número de la nova revista de l’associació de comerciants hi han 11 “reportatges”, dels quals només dos estan escrits en català. I amb el suport de totes les institucions: Ajuntament, Diputació, Cambra de Tarragona, bla, bla, bla…
Hi han dies que m’atabalen tant que no tinc ganes d’explicar gaires coses. Avui és un d’aquests dies: ni Twitter, ni Yammer, ni respostes al Facebook (bé, al Facebook no responc gairebé mai)… Crec que fins i tot la Piga ho ha notat i ni tant sols ella ha dit res.
I aquí estic, mentres es destil·la un PDF de 8 pàgines. Crec que ja ha acabat.
Avui amb la Bernadette comencem un nou i seriós projecte empresarial relacionat amb la Xarxa i les persones. Ens hem proposat de tenir llesta la versió beta en quatre setmanes, i no pot ser d’una altra manera. És un projecte DAP, que en diem nosaltres (desenvolupament àgil de projectes). Com aquest post.
I ara corre, corre, que hem d’anar a fer el dinar!
Enlloc de fer una llista de bons propòsits per a l’any que s’apropa, m’estimo més fer-ne una per al Nadal que ja tenim aquí. Trobo que el Nadal és una època molt perillosa i que mereix molta més atenció que un principi d’any. Aquí va la llista:
Se que alguns propòsits són difícils d’assolir, però val la pena intentar-ho. Deixo la llista oberta per si se m’acudeix alguna altra fita que s’ho mereixi.
Quan intento mantenir un diàleg amb algú i aquest algú no em deixa ni obrir la boca, poc a poc començo a desconnectar. Vaig allunant-me mentalment del lloc on som i començo a concentrar-me en altres coses.
Al principi m’emprenyo, m’agafa una sensació de trepitjat, de no respectat. Però si la situació dura molt (i no he fugit expulsant un macagondéu o improvisant qualsevol excusa) arriba un moment en que la ment se’m desacobla del cos i s’eleva en astral excursió.
Llavors veig el meu cos allà abaix, aguantant el xàfec de paraules de l’altre i adonant-me dels minuts (o hores) que estic malbaratant. I penso: he de fer una samarreta que intimidi una mica, per aquestes situacions.
Però em sembla que les persones no sempre ens sentim al·ludides en les coses que més ho hauriem de fer.
 |
| De Samarretes |
