La pell freda

La pell freda

Va fer un crit de pànic. Allò va ser el detonant perquè l’apallissés sense pietat, que no se me’n demanin els motius. Cridava i gemegava.

Va ser en arribar a la pàgina 85 que em van venir dubtes sobre si podria avançar amb la lectura. D’una banda l’habilitat literària de l’Albert Sánchez Piñol em cridava, però l’animadversió que pateixo a les escenes de violència contra la indefensió m’aturaven. Després de rumiar-ho uns minuts vaig pensar que “La pell freda” podia ser una oportunitat per començar a superar aquesta aprensió irracional.

La violència entre iguals m’és en certa manera indiferent. La sang i fetge entre homes, monstres o zombis no m’alteren massa. Però una simple referència al maltractament d’éssers indefensos, siguin nens, gossos o granototes, em remena el cos per dins i en treu la gana.

Per sort la decisió de continuar i acabar el llibre va ser encertada.

Hi ha ocasions en què negociem el nostre futur amb el passat. Un s’asseu a la roca apartada i fa esforços per aconseguir un pacte entre allò que va ser, grans derrotes, i allò que encara ha de venir, autèntica foscor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.