La pell freda

Va fer un crit de pànic. Allò va ser el detonant perquè l’apallissés sense pietat, que no se me’n demanin els motius. Cridava i gemegava.

Va ser en arribar a la pàgina 85 que em van venir dubtes sobre si podria avançar amb la lectura. D’una banda l’habilitat literària de l’Albert Sánchez Piñol em cridava, però l’animadversió que pateixo a les escenes de violència contra la indefensió m’aturaven. Després de rumiar-ho uns minuts vaig pensar que “La pell freda” podia ser una oportunitat per començar a superar aquesta aprensió irracional.

La violència entre iguals m’és en certa manera indiferent. La sang i fetge entre homes, monstres o zombis no m’alteren massa. Però una simple referència al maltractament d’éssers indefensos, siguin nens, gossos o granototes, em remena el cos per dins i en treu la gana.

Per sort la decisió de continuar i acabar el llibre va ser encertada.

Hi ha ocasions en què negociem el nostre futur amb el passat. Un s’asseu a la roca apartada i fa esforços per aconseguir un pacte entre allò que va ser, grans derrotes, i allò que encara ha de venir, autèntica foscor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *