Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar que hi entrés, no solament per la prudència que tenia l’Estevet, sinó perquè dels cinquanta que hi havia en aquella mena de classe eren cinquanta Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix color, allí dins: un color de carn de bugada que l’ha eixugada el sol; de gènero descolorit; de saldo, d’infant-conserva; tots tenien els mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos cabells: uns cabells rapats com els quintos, i tots duien la mateixa roba: una brusa d’un blau cendra, d’un blau de mostruari, i uns pantalons del mateix blau, i una gorreta d’uniforme que uniformava una cosa: la fredor de la mitjania; la nivellació del ramadet i la tristor d’uns nois del hospici que gastessin pares i mares.
L’avantatja de llegir per primera vegada L’auca del senyor Esteve amb més de quaranta, és que gaudeixes com si fos la primera vegada de L’auca del senyor Esteve amb més de quaranta.
Que gran.