Acabo la dutxa matinal i, sense sortir encara de la banyera, em quedo uns segons (minuts?) allà dret, immòbil, amb la tovallola entre les mans, notant com una filera de gotes fredes va saltant, a ritme minvant però sense fi, des de la punta dels cabells fins al final de la meva esquena. Dins la llum quiròfana del lavabo la ràdio encara canta, però ja no la sento.
Un bon moment per meditar.
En situacions així tendeixo a pensar que les decisions que prengui segurament seran més encertades, més transcendents.
Però nah, em deixo enganyar per aquella atmosfera de sèrie B, em veig com un personatge enquadrat en picat, dins d’una banda sonora generada per ordinador. L’experiència em diu que si l’he de cagar la cagaré igualment, tant si reflexiono sortint de la dutxa, viatjant en metro o mentre vaig de ventre.
