Fins el monyo

Estic fins el monyo de ser cortès. Crec fermament que la cortesia és un recurs que només s’ha de fer servir amb la gent desconeguda o de poca confiança.

La cortesia és una aptitud diametralment contrària a la sinceritat. Ser cortès és fàcil, ser sincer és més complicat.

Si un company de feina, aquell que no diu ni bon dia al matí, resulta que es casa el mes que ve, tots correm a fer una improvisada col·lecta per comprar-li un regalet. Tu l’enviaries a fregir espàrrecs, però què en trauràs? Res, fas ús de la cortesia i aportes deu euros. Total, no te més importància. No crees mal rotllo i no hi penses més. Per això serveix la cortesia, per contribuir a la tranquil·litat mental de tothom a canvi d’allunyar-te una mica més d’una gent que tampoc no t’importa ni l’importes gaire.

Quan amb un familiar o amic decideixo ser cortès per contra de sincer, pensant que així no el feriré o no li faré sentir una opinió que potser no li agrada gaire, no faig res més que allunyar-me una mica més d’ell. Cada vegada que assenteixo amb el cap encara que no estigui d’acord amb el que em diu, cada vegada que li faig un regal per compromís… no faig res més que ajudar a congelar la relació que tinc amb ell. I una relació congelada és tranquil·la, certament, però també freda i improductiva.

(La foto és de Damien a Flickr)

Samarretes que un dia em faré: enfeinat.

Porto una època que em cansa moltíssim que la gent m’expliqui la feinada que te. Abans m’ho tirava més a l’esquena i adoptava la postura aquella d'”amic que sap escoltar”, però darrerament no ho porto tant bé.

Tinc la sensació de que molta gent creu que els que no ens queixem no en tenim gens, de feina. De vegades, però, un també necessita la seva vàlvula d’escapament.

Jo sóc més teòric que pràctic, aquesta és la realitat. Moltes de les coses que vull fer les tinc pendents de fa anys, i fer-me samarretes “amb missatge” és una d’elles. Aquesta que he dibuixat és una que fa temps que tinc al cap:

De Samarretes

Mira tu, de moment ja és una mica més real, ha passat del cervell a la gràfica. Em sembla que m’animaré a dibuixar-ne més, mentres em repenso si les porto al mon físic.

L’esperit de La Fira

Coses com les que passaven el dissabte a les quatre de la matinada a la sala interior d’El Centru de Vila-seca, amb els Pistons Flingueurs, són les que poden fer de la Fira de Música al Carrer alguna cosa realment gran.

I no ho dic perquè aquests concerts espontanis siguin millors que els programats, ho dic perquè la reacció i les ganes de passar-s’ho bé de la gent demostren que l’any que ve tornaran a Vila-seca i escamparan l’esperit de La Fira.

Matriosques i sistemes operatius

Aquests dies estic provant l’eyeOS, un “sistema operatiu via web” al què pot-ser li trobaré alguna aplicació per a l’empresa. De moment l’he instal·lat a un dels servidors d’Enraona per poder trastejar una mica.

La veritat és què sembla que té molt de potencial. És un projecte de programari lliure sota llicència GLP, molt lleuger, que ofereix una interfície gràfica de les que m’agraden: neta i sòbria, per posar-se a treballar.

De totes maneres, no puc evitar mai d’enredar improductivament una estona. De les primeres coses que no m’he pogut estar de provar és: que passa quan un sistema web que incorpora un navegador web, es connecta via web al seu propi sistema web? Calla, a veure què passa:

L'eyeOS dins l'eyeOS dins l'eyeoS dins...

Doncs què es queda tan tranquil. El límit està en les dimensions del monitor. Amb el portàtil només he pogut obrir 5 sessions, però pot-ser ho provaré al LaCie de 1600×1200… Però serà millor que no, que aquesta setmana tinc una feinada de por (feina de la de veritat).

Però què, això no ho fa qualsevol SO, eh?