Quan només era una criatura, jo, dibuixava còmics, escrivia relats, articles de diari i cançons, componia música, feia joies, inventava jocs i joguines, construïa maquetes, tocava el piano i la guitarra, escrivia i enregistrava programes de ràdio, llegia sobre astronomia i mirava les estrelles, passava hores al carrer, ajuntava paraules una darrere de l’altra millor que ara.
Com pesa, la ferrada de les palles mentals.
Vosaltres no teniu una hora del dia preferida per pensar? Jo sí, és entre les nou i les onze del matí dels dies laborables.
Aixecar-me amb l’alba com una monja de convent només serveix per reflexionar sobre un mateix, i no és el que busco. El que necessito és pensar sobre el món en el que visc (oh), i això ho faig millor amb el soroll de la pròpia humanitat de fons. Sense el Dolby, que deia el Rios.
Amb les notícies repetitives de la ràdio, amb el Twitter en flames, amb els cotxes embussats de les mames, amb el grinyol de les frontisses de porta del banc de baix, em vaig despertant i el meu cap va separant el gra de la palla dels assumptes pendents.
I al vespre, quan tothom ja ha plegat de la feina i esteu tots de canyes és quan més m’agrada treballar. Treballar mentre el món va lent, aturar-me quan el món gira ràpid. I anar fent.
El temps passa i el monocomandament de la dutxa ja apunta a l’equinocci de primavera. És aquella estació de l’any que sempre em ve de gust felicitar.
