Categoria: Diari

Els usuaris de Twitter amb un sol caràcter

Perdre el temps sempre té un vessant reconfortant: saps que, gràcies a tu, algú altre no ho haurà de fer.

Mireu en què he perdut una hora de la meva vida mogut pel més pur altruisme: una llista dels usuaris de Twitter amb un sol caràcter al nom (i la primera piulada de cadascú). Ara no em direu que mai no heu pensat a buscar-los, però la mandra us ho ha impedit.

a

b

c

d

e

f

g

h

i

No existeix. Sembla reservat: @i

j

k

l

Protected: @l

m

n

o

Suspended: @o

p

q

r

s

t

u

Protected: @u

v

w

Protected: @w

x

y

z

0

1

2

3

4

5

6

7

Suspended: @7

8

Suspended: @8

9

_

Els voleu a tots en una llista? Cap problema.


Tot un elenc de gloriosos afortunats.

Tom Sawyer

Romangueren per allí, a l’ombra, després del desdejuni, mentre Huck fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida d’exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets avinents encatifats d’herbei i esmaltats de flors.

Bitza, adesiara, pirandó, grifolda, esgarip, gaubança, cinyell, atuït, enravenat, esca, llucar, aqueferadíssima, confegir, obirable, nolieig, damnada, bròfec, marriment, calet, pleret, atarantat… l’estil i vocabulari utilitzat per Josep Carner el 1918 per traduir Tom Sawyer és —juro que he buscat sense èxit un adjectiu més adient i menys previsible que aquest— deliciós, o almenys així m’ho sembla a mi cent anys després.

Sempre (ja de nen, suposo que gràcies a la vella sèrie de televisió) he sentit enveja per l’estil de vida del personatge de Tom Sawyer, i qui no. I és que, aish, com més gran vell em faig més infantil em torno per moltes coses.

El llibre, de domini públic, és accessible per tothom a http://www.gutenberg.org/ebooks/30890 gràcies al Projecte Gutenberg.

Cinquanta-cinc ciutats

Diomira, Isidora, Dorotea, Zaira, Anastàsia, Tamara, Zora, Despina, Zirma, Isaura, Maurília, Fedora, Zoe, Zenòbia, Eufèmia, Zobeida, Ipàzia, Armilla, Cloe, Valdrada, Olívia, Sofrònia, Eutròpia, Zemrude, Aglaura, Ottàvia, Ersília, Bauci, Leandra, Melània, Esmeraldina, Fillide, Pirra, Adelma, Eudòssia, Moriana, Clarice, Eusàpia, Bersabea, Leònia, Irene, Àrgia, Tecla, Trude, Olinda, Laudòmia, Perínzia, Procòpia, Raissa, Àndria, Cecília, Maròzia, Pentesilea, Teodora i Berenice

són cinquanta-cinc ciutats que formen part de la matèria primera de molts dels meus somnis.

Les ciutats invisibles, de l’Italo Calvino, és el llibre que he rellegit més vegades. No tinc obres de capçalera, no sóc un gran lector de literatura, però si en alguna ridícula entrevista em fessin triar només un llibre, diria aquest, sens dubte.

Les ciutats invisibles, Italo Calvino

Gastat, esgrogueït, arruat de dormir sota el coixí, transportat en motxilles de muntanya i en cistells d’anar a la platja, aquest exemplar de l’Editorial Empúries (col·lecció Tros de paper, 1985, ISBN 84-7596-064-2), de coberta preciosa, és un dels objectes que més aprecio.

Tornar a casa de sobte

Sortim de casa, queda tancada i buida. Ja som al carrer i m’adono que m’he deixat alguna cosa important a dins. Uns papers, per exemple.

Torno, pujo les escales amb les claus a la ma i durant els cinc segons que trigo a obrir el pany de la porta del pis em neix de dins una sensació estranya. Una sensació que només experimento dos o tres cops a l’any potser, en aquesta situació concreta. Mentre giro la clau i em preparo per espènyer la porta, m’imagino que estic a punt de violentar la privacitat d’una casa que ja descansa de nosaltres, que no s’espera l’entrada de ningú.

Per si de cas faig via, recupero els papers oblidats i surto sense fer soroll, tornant a tancar amb dos tombs i gairebé dient per dins: “iep, sap greu, disculpa.”