Si Beethoven pogués escoltar-me

 

Sobre Paganini:

Quan tocava, l’auditori era transportat directament a una altra dimensió. Tant és així que Heinrich Heine va escriure: “Sembla la mateixa imatge de la divinitat tocant el violí. Sembla com si la creació sencera obeeixi les seves notes. És l’home-planeta, al voltant del qual gira tot l’univers”.

I sobre Liszt:

Robert Schumann va dir en sentir-lo: “Mai no he conegut cap artista, excepte Paganini, que tingui en un grau tan elevat com Liszt aquella capacitat de subjugar, elevar i dominar el públic. El seu torrent de sons i sentiments és aclaparador”.

L’Angus és d’aquesta classe d’artistes, però sense sífilis. Fa pocs dies va tornar a demostrar a Barcelona que, als seus seixanta anys, encara és capaç d’electrocutar de plaer a seixanta mil persones amb un sol de guitarra de vint minuts sense perdre l’emoció ni un segon.

A “Si Beethoven pogués escoltar-me” en Ramon Gener repassa una selecció d’històries i anècdotes d’alguns grans de la música com a base per explicar la seva forma d’afrontar la vida.

El dia de l’escórpora

La cultura —l’amor— és navegar per rutes explorades i el combat és contra el temps.

Agraeixo la gent que escriviu, de veritat. El que no sé és transmetre millor la magnitud del que guanyo llegint-vos, per això algunes reflexions les publico més per a mi que per ningú altre.

El dia de l’escórpora, la primera novel·la d’en Miquel Bonet, et porta per cavil·lacions que creies que ja havies fet. El que passa és que, cuinades com ho sap fer ell, descobreixes que no t’havies ni aproximat.

Typographica. La historia del arte de imprimir

Al final de este periodo de su vida, cuando la fortuna le empezaba a sonreír y el resultado de tanto esfuerzo ya no podía escapársele de las manos, la mala gestión comercial de su negocio vino a arruinarle la existencia a Gutemberg y, sobre todo, a dejar en precario su porvenir.

Bé vaja, resulta que el senyor Johannes era un autònom hedonista que passava de les avorrides tasques administratives per preocupar-se només del seu ofici, de la seva passió. Joanet, no saps com t’entenc.

Typographica. La historia del arte de imprimir (de Francisco de Paula Martínez Vela, Editorial Point de Lunettes) és un llibre d’història revelador en alguns aspectes. Aprens, per exemple, que a Corea anaven gairebé vuit dècades pel davant d’Europa en la composició de llibres amb tipus mòbils metàl·lics.

A veure, nens, aixequeu la mà. Qui va inventar la impremta?

La peixera

El Twitter ja m’ha permès conèixer i llegir —i interactuar amb, ocu!— un parell d’escriptors. Novells, també és veritat, però escriptors. Primer va ser en @MiquelBonet_ i ara en @maiol2.

Tenia diversos paràgrafs destacats per comentar, però no vaig caure que l’exemplar era de la biblioteca pública de no recordo quin poble i el vaig tornar amb tot de paperets marcant algunes pàgines.

La peixera, trobo, és un text amargant però que tira de pressa coll avall. Un vi ranci molt sec que, després de la ganyota del primer glop, et fa buidar l’ampolla sense aixecar-te de la taula. No sé, llegiu-lo si no ho heu fet ja.