Diari – Pàgina 7

N’Antonio va a la ràdio

La Montse Farré-Miró, en Lluís Puig, el Jordi Sacristán i l'Antonio

Sí, nois. Ahir al matí em van convidar a participar en el programa de ràdio Maneres de viure amb el Jordi Sacristán i la Montse Huguet, a La Xarxa.

Amb el Dr. Lluís Puig, cap de la divisió de sang del Banc de Sang i Teixits, vam estar parlant de la Marató de donants de sang 2.0 de la que ja vaig dir l’altre dia que n’era ambaixador. “2.0” és la marató, tot i que ben mirat la sang també la podem considerar social en aquest context.

Per mi va ser una bona experiència. Fa anys que tenia ganes d’anar a veure com es fa un programa de ràdio i resulta que el primer cop hi vaig de participant. Realment estava nerviós i se’m nota un colló (concretament l’esquerre), però la gent és piadosa i em diuen que va quedar molt bé.

Si encara necessiteu una empenta final per decidir-vos a ser donants de sang, invertiu uns minuts a sentir la secció i potser us acabareu d’animar. O no. Però bé.

Bon Nadal i a donar sang.

Heu estat mai donants de sang? Sí? No? Que hi ha algú?

(violins) Jo vaig donar sang per primera vegada fa molts anys i per casualitat. I tot i que sóc bastant aprensiu a les agulles i a altres estris de tortura, aquell dia vaig sortir de la unitat de donació amb un entrepà i una reflexió: no tenia motius per no tornar a fer-ho. La inversió: una hora i una punxada. El resultat: SALVAR VIDES, així, en majúscules i sense exagerar. Dones sang i salves vides humanes, t’ho pots creure? És així de simple i així d’impressionant. Collons, tot fos tan fàcil.

Aquest any els companys de @donarsang han muntat un sarau que potser ja coneixeu. Es tracta d’una versió 2.0 de la marató de donants de sang de Barcelona i pretén dues coses: que entre l’11 i el 18 de gener omplim les reserves de sang fins la bandera i que l’esperit de la donació arribi al màxim de gent possible.

No cal que aneu a Barcelona a donar sang, si no podeu. Només participant en la campanya ja estareu ajudant a difondre la Marató i la causa a gent que potser mai s’havia plantejat el convertir-se en donant, així que entreu a donarsang.gencat.cat/marato i participeu, homens.

A banda, per fer córrer més el missatge, s’ha creat per primer cop la figura dels Ambaixadors 2.0 i m’han convidat a formar-ne part. Ei, jo encantat. Aquí ens teniu el dia de l’acte de presentació al Portal de l’Àngel de Barcelona. Exacte, jo sóc el de la mirada irresistible.

Ambaixadors 2.0

I res, un altre Nadal. Què hi farem. No ho dic perquè no m’agradin aquests dies, si no perquè el Nadal és un d’aquells indicadors (com el 23F o el dia que toca renovar la pòlissa de crèdit) de què el temps passa i les espelmes es gasten.

Que passeu un bon Nadal, gent.

Entre les nou i les onze del matí

Vosaltres no teniu una hora del dia preferida per pensar? Jo sí, és entre les nou i les onze del matí dels dies laborables.

Aixecar-me amb l’alba com una monja de convent només serveix per reflexionar sobre un mateix, i no és el que busco. El que necessito és pensar sobre el món en el que visc (oh), i això ho faig millor amb el soroll de la pròpia humanitat de fons. Sense el Dolby, que deia el Rios.

Amb les notícies repetitives de la ràdio, amb el Twitter en flames, amb els cotxes embussats de les mames, amb el grinyol de les frontisses de porta del banc de baix, em vaig despertant i el meu cap va separant el gra de la palla dels assumptes pendents.

I al vespre, quan tothom ja ha plegat de la feina i esteu tots de canyes és quan més m’agrada treballar. Treballar mentre el món va lent, aturar-me quan el món gira ràpid. I anar fent.

Ressucitant una Mini Moka M-600

L’altre dia la cafetera de la feina va dir que prou, que ja havia treballat molts anys i que volia la jubilació anticipada. Total que, tal com està la cosa, vaig provar d’invocar a sant Google, a veure què. I sí.

Es veu que la Mini Moka M-600 és un ferro de cafetera, de fabricació nacional, dissenyada bé per dins i per fora. També es veu que no sóc el primer a voler reparar-la i gràcies a aquest genial article i als seus comentaris em vaig proposar ressuscitar-la. Els símptomes: només endollar-la el llum indicador de la temperatura entrava directament en verd, instantàniament, i l’aigua no s’escalfava mai. La màquina sempre gelada.

I aquí la tenim, pobreta, amb els budells a l’aire:

Com bé s’explica en un dels comentaris de l’article anterior, els termòstats es poden embrutar i fer la guitza. Els dos contactes han de tenir continuïtat elèctrica i, després de comprovar-ho, vaig veure que un dels dos components fallava. Tant podia ser que estigués brut o avariat: vaig encreuar els dits. El vaig netejar bé i…

Va funcionar! Perfecte, només calia tornar-ho a muntar tot i provar la màquina. Això és una vista superior de la caldera amb un dels dos termòstats muntats.

I apa, la cafetera va tornar a la vida. Vaig aprofitar per netejar-la com sempre havia volgut però mai no havia pogut, fins a l’últim racó.

El cert és que és una màquina molt fàcil de desmuntar i d’entendre. Amb un tornavís d’estrella, una clau Allen i una petita clau anglesa o similar es pot fer tota la feina en minuts. No sé què passarà però el dia que calgui trobar algun recanvi, sospito que ja no serà un problema tan senzill de solucionar.

La crisi espavila i entreté, nois.

Després de llegir “Solaris”, d’Stanislaw Lem

Solaris

En una foscor immòbil, una ombra “coagulada”; noto que m’escolten, lentament, minuciosament, però sense cap instrument; cap ma em toca. Tanmateix, em sento penetrat de dalt a baix, m’esmicolo, em disgrego, ja només queda el buit, i al no-res total succeeix el terror.

Les descripcions dels continus malsons del protagonista és potser el que més m’ha agradat de Solaris, novel·la de Stanislaw Lem publicada per primer cop al 1961, i que ara he llegit jo després de veure-la anomenada diverses vegades per Microsiervos.

M’he identificat plenament amb l’horrible sensació de por i soledat que sento (que sentia sobretot de nen) en aquells malsons de febre delirant. Sensacions gairebé impossibles de descriure amb paraules perquè no formen part del món que coneixem. Tret que siguis un tros d’escriptor, és clar.

Crec que només existeix una edició en català, feta l’any 1988 per Edicions Pleniluni dins de la col·lecció “2001”. He trobat alguns exemplars al sistema de préstec de les Biblioteques Públiques de Catalunya. De la traducció no puc opinar però al text apareixen, com a poc, força errades tipogràfiques. Amb tot, he gaudit molt de la lectura.

Em penso que em tornaré a enganxar als clàssics de la ciència-ficció.