Sóc del rar grup de catalans de la meva generació als que no van fer llegir El Mecanoscrit a l’insti. Hi he posat remei unes quantes dècades més tard, empès per no haver d’anar a veure la nova pel·lícula en fals, però resulta que ha durat tan poc als cinemes que, total, encara no l’he vista.
En fi.
Levantarme por la mañana, desayunar, cuidar mis patatas, arreglar cosas rotas, comer, responder correo electrónico, mirar la tele, cenar, irme a dormir. He hecho un poco de todo aquí, porque no hay nadie más para hacerlo.
No se m’acut una raó millor per fer coses. No calen grans justificacions per fer i desfer, senzillament les persones necessitem traginar. El que passa és que l’astronauta Mark Watney fa les coses que toca a cada moment, encertadament, disciplinadament, responsablement. No com altres.
És cert que ell està en perill de mort i, és clar, la motivació sembla que vingui sola. Però en perill de mort hi estem tots.
Be your own impact, que deia aquell.
Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar que hi entrés, no solament per la prudència que tenia l’Estevet, sinó perquè dels cinquanta que hi havia en aquella mena de classe eren cinquanta Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix color, allí dins: un color de carn de bugada que l’ha eixugada el sol; de gènero descolorit; de saldo, d’infant-conserva; tots tenien els mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos cabells: uns cabells rapats com els quintos, i tots duien la mateixa roba: una brusa d’un blau cendra, d’un blau de mostruari, i uns pantalons del mateix blau, i una gorreta d’uniforme que uniformava una cosa: la fredor de la mitjania; la nivellació del ramadet i la tristor d’uns nois del hospici que gastessin pares i mares.
L’avantatja de llegir per primera vegada L’auca del senyor Esteve amb més de quaranta, és que gaudeixes com si fos la primera vegada de L’auca del senyor Esteve amb més de quaranta.
Que gran.
Va fer un crit de pànic. Allò va ser el detonant perquè l’apallissés sense pietat, que no se me’n demanin els motius. Cridava i gemegava.
Va ser en arribar a la pàgina 85 que em van venir dubtes sobre si podria avançar amb la lectura. D’una banda l’habilitat literària de l’Albert Sánchez Piñol em cridava, però l’animadversió que pateixo a les escenes de violència contra la indefensió m’aturaven. Després de rumiar-ho uns minuts vaig pensar que “La pell freda” podia ser una oportunitat per començar a superar aquesta aprensió irracional.
La violència entre iguals m’és en certa manera indiferent. La sang i fetge entre homes, monstres o zombis no m’alteren massa. Però una simple referència al maltractament d’éssers indefensos, siguin nens, gossos o granototes, em remena el cos per dins i en treu la gana.
Per sort la decisió de continuar i acabar el llibre va ser encertada.
Hi ha ocasions en què negociem el nostre futur amb el passat. Un s’asseu a la roca apartada i fa esforços per aconseguir un pacte entre allò que va ser, grans derrotes, i allò que encara ha de venir, autèntica foscor.
Sobre Paganini:
Quan tocava, l’auditori era transportat directament a una altra dimensió. Tant és així que Heinrich Heine va escriure: “Sembla la mateixa imatge de la divinitat tocant el violí. Sembla com si la creació sencera obeeixi les seves notes. És l’home-planeta, al voltant del qual gira tot l’univers”.
I sobre Liszt:
Robert Schumann va dir en sentir-lo: “Mai no he conegut cap artista, excepte Paganini, que tingui en un grau tan elevat com Liszt aquella capacitat de subjugar, elevar i dominar el públic. El seu torrent de sons i sentiments és aclaparador”.
L’Angus és d’aquesta classe d’artistes, però sense sífilis. Fa pocs dies va tornar a demostrar a Barcelona que, als seus seixanta anys, encara és capaç d’electrocutar de plaer a seixanta mil persones amb un sol de guitarra de vint minuts sense perdre l’emoció ni un segon.
A “Si Beethoven pogués escoltar-me” en Ramon Gener repassa una selecció d’històries i anècdotes d’alguns grans de la música com a base per explicar la seva forma d’afrontar la vida.
