Coses

Cuba m’observava un cop més. Els clients dels bars de carretera, tots a fora del bar i sense consumir res, em seguien amb la mirada buida igual que ho feien les vaques amb banyes de toro i mirada buida i igual que ho feien els policies armats que feien guàrdia pel que pogués passar i a qui he saludat tímidament perquè jo saludo qualsevol policia, perquè sempre em sento culpable de vés a saber què.

Viatjareu, beureu, plorareu, fornicareu, fugireu a l’altra banda del món, però sempre arrossegareu un vosaltres ben enganxat als mitjons com una Rubia peregrina silenciosa i inesperada que us delatarà allà on sigueu. El vosaltres que m’interessa i vull conèixer.

Fixa’t.

Com aquelles pel·lícules de paisatges preciosos que mires embadalit però que ni l’argument ni el guió t’importen gens, així m’ha passat «El secreto de la modelo extraviada» de l’Eduardo Mendoza, llibre que em van regalar pel meu darrer aniversari (gràcies, John).

Les afinades i personals descripcions dels personatges i dels espais m’han fet avançar les pàgines fins al final, tot i que ni els successos ni la visió de la ciutat de Barcelona amb el que s’intenta impregnar tota la narració m’interessen gaire.

Tot plegat bé, tot i que una mica així. Ja m’ho van advertir:

@antoniopolonio el mendoza és sempre una mica així :)

— falcó (@elsFalco) 11 d’agost de 2016

I. Un peix fermat pertany a la colla que l’ha atrapat.
II. Un peix a lloure és caça franca per a qui l’enxampi abans.

…

Què era Amèrica l’any 1492 sinó un peix a lloure, en el qual Colom va clavar l’estendard espanyol per tal de marcar-lo per als seus senyor i senyora reials? Què era Polònia per al tsar? I Grècia per als turcs? I l’Índia per a Anglaterra? I què acabarà essent Mèxic per als Estats Units? Tots peixos a lloure.

Què són els Drets de l’Home i les Llibertats de Món sinó peixos a lloure? Què són els pensaments i les opinions de tots els homes sinó peixos a lloure? Què és per a ells el principi de la creença religiosa sinó un peix a lloure? Què és el mateix globus terraqüi sinó un peix a lloure? I què sou vós, lector, sinó un peix a lloure i alhora un peix fermat?

Amb Moby Dick comences marcant paràgrafs de seguida, tot arribant a pensar que potser Melville & Oliver¹ han condensat la majoria dels passatges brillants al principi del llibre. Però ràpidament ho deixes estar quan t’adones que subratllaries fins i tot les extenses i barroques lliçons de cetologia.

1. Maria Antònia Oliver va rebre per aquesta traducció el Premi Literatura Catalana de la Generalitat el 1985.