Contacto

¿No te parece que hay algo de flojo en una cultura que necesita almohadas blandas? preguntó Ellie. Los que de noche apoyan la cabeza en un tronco són los más inteligentes.

No menystindré la pel·lícula, ara.1 Va ser gràcies a ella que he llegit el llibre, i això significa que ha fet la feina. És més, l’he vist moltes vegades i ho continuaré fent.

Per descomptat que el llibre és molt més ric en situacions, personatges i llocs, però és que és un llibre, coi. Penso que les dues versions mantenen la intenció de Sagan per fer-nos bocabadar amb la ciència i amb l’anhel humà de conèixer.

    1. El lloc web oficial de la pel·lícula que la Warner va fer el 1997 encara està en línia, intacte. Un exemple de web vintage molt ben parit per la seva època.

La velocidad de la luz

Pero lo que sobre todo recuerdo de aquella conversación fue el final, quizá porque en aquel momento tuve por vez primera la intuición falaz de que el pasado no es un lugar estable sino cambiante, permanentemente alterado por el futuro, y de que por tanto nada de lo ya acontecido es irreversible.

Diuen alguns que el Cercas es repeteix a cada novel·la. A mi, com que aquesta és la primera d’ell que llegeixo, La velocidad de la luz m’ha semblat una història tremendament ben escrita i lligada fins al darrer paràgraf.

Mecanoscrit del segon origen

Sóc del rar grup de catalans de la meva generació als que no van fer llegir El Mecanoscrit a l’insti. Hi he posat remei unes quantes dècades més tard, empès per no haver d’anar a veure la nova pel·lícula en fals, però resulta que ha durat tan poc als cinemes que, total, encara no l’he vista.

En fi.

El marciano

Levantarme por la mañana, desayunar, cuidar mis patatas, arreglar cosas rotas, comer, responder correo electrónico, mirar la tele, cenar, irme a dormir. He hecho un poco de todo aquí, porque no hay nadie más para hacerlo.

No se m’acut una raó millor per fer coses. No calen grans justificacions per fer i desfer, senzillament les persones necessitem traginar. El que passa és que l’astronauta Mark Watney fa les coses que toca a cada moment, encertadament, disciplinadament, responsablement. No com altres.

És cert que ell està en perill de mort i, és clar, la motivació sembla que vingui sola. Però en perill de mort hi estem tots.

Be your own impact, que deia aquell.

L’auca del senyor Esteve

 

Va entrar a classe, i a la classe ningú es va adonar que hi entrés, no solament per la prudència que tenia l’Estevet, sinó perquè dels cinquanta que hi havia en aquella mena de classe eren cinquanta Estevets més de la mateixa classe de classe. Tots tenien el mateix color, allí dins: un color de carn de bugada que l’ha eixugada el sol; de gènero descolorit; de saldo, d’infant-conserva; tots tenien els mateixos ulls: uns ulls de mitges parpelles que no els gosaven obrir a la vida per por de que la vida hi entrés; tots duien els mateixos cabells: uns cabells rapats com els quintos, i tots duien la mateixa roba: una brusa d’un blau cendra, d’un blau de mostruari, i uns pantalons del mateix blau, i una gorreta d’uniforme que uniformava una cosa: la fredor de la mitjania; la nivellació del ramadet i la tristor d’uns nois del hospici que gastessin pares i mares.

L’avantatja de llegir per primera vegada L’auca del senyor Esteve amb més de quaranta, és que gaudeixes com si fos la primera vegada de L’auca del senyor Esteve amb més de quaranta.

Que gran.