La cultura —l’amor— és navegar per rutes explorades i el combat és contra el temps.
Agraeixo la gent que escriviu, de veritat. El que no sé és transmetre millor la magnitud del que guanyo llegint-vos, per això algunes reflexions les publico més per a mi que per ningú altre.
El dia de l’escórpora, la primera novel·la —quin paio— d’en Miquel Bonet, et porta per cavil·lacions que creies que ja havies fet. El que passa és que, cuinades com ho sap fer ell, descobreixes que no t’havies ni aproximat.
Al final de este periodo de su vida, cuando la fortuna le empezaba a sonreír y el resultado de tanto esfuerzo ya no podía escapársele de las manos, la mala gestión comercial de su negocio vino a arruinarle la existencia a Gutemberg y, sobre todo, a dejar en precario su porvenir.
Bé vaja, resulta que el senyor Johannes era un autònom hedonista que passava de les avorrides tasques administratives per preocupar-se només del seu ofici, de la seva passió. Joanet, no saps com t’entenc.
Typographica. La historia del arte de imprimir (de Francisco de Paula Martínez Vela, Editorial Point de Lunettes) és un llibre d’història revelador en alguns aspectes. Aprens, per exemple, que a Corea anaven gairebé vuit dècades pel davant d’Europa en la composició de llibres amb tipus mòbils metàl·lics.
A veure, nens, aixequeu la mà. Qui va inventar la impremta?
Podria viure a la presó.
Hi ha dies que jo també, senyor Pla.
El Twitter ja m’ha permès conèixer i llegir —i interactuar amb, ocu!— un parell d’escriptors. Novells, també és veritat, però escriptors. Primer va ser en @MiquelBonet_ i ara en @maiol2.
Tenia diversos paràgrafs destacats per comentar, però no vaig caure que l’exemplar era de la biblioteca pública de no recordo quin poble i el vaig tornar amb tot de paperets marcant algunes pàgines.
La peixera, trobo, és un text amargant però que tira de pressa coll avall. Un vi ranci molt sec que, després de la ganyota del primer glop, et fa buidar l’ampolla sense aixecar-te de la taula. No sé, llegiu-lo si no ho heu fet ja.
Romangueren per allí, a l’ombra, després del desdejuni, mentre Huck fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida d’exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets avinents encatifats d’herbei i esmaltats de flors.
Bitza, adesiara, pirandó, grifolda, esgarip, gaubança, cinyell, atuït, enravenat, esca, llucar, aqueferadíssima, confegir, obirable, nolieig, damnada, bròfec, marriment, calet, pleret, atarantat… l’estil i vocabulari utilitzat per Josep Carner el 1918 per traduir Tom Sawyer és —juro que he buscat sense èxit un adjectiu més adient i menys previsible que aquest— deliciós, o almenys així m’ho sembla a mi cent anys després.
Sempre (ja de nen, suposo que gràcies a la vella sèrie de televisió) he sentit enveja per l’estil de vida del personatge de Tom Sawyer, i qui no. I és que, aish, com més gran vell em faig més infantil em torno per moltes coses.
El llibre, de domini públic, és accessible per tothom a http://www.gutenberg.org/ebooks/30890 gràcies al Projecte Gutenberg.
