Etiqueta: llibres

Cinquanta-cinc ciutats

Diomira, Isidora, Dorotea, Zaira, Anastàsia, Tamara, Zora, Despina, Zirma, Isaura, Maurília, Fedora, Zoe, Zenòbia, Eufèmia, Zobeida, Ipàzia, Armilla, Cloe, Valdrada, Olívia, Sofrònia, Eutròpia, Zemrude, Aglaura, Ottàvia, Ersília, Bauci, Leandra, Melània, Esmeraldina, Fillide, Pirra, Adelma, Eudòssia, Moriana, Clarice, Eusàpia, Bersabea, Leònia, Irene, Àrgia, Tecla, Trude, Olinda, Laudòmia, Perínzia, Procòpia, Raissa, Àndria, Cecília, Maròzia, Pentesilea, Teodora i Berenice

són cinquanta-cinc ciutats que formen part de la matèria primera de molts dels meus somnis.

Les ciutats invisibles, de l’Italo Calvino, és el llibre que he rellegit més vegades. No tinc obres de capçalera, no sóc un gran lector de literatura, però si en alguna ridícula entrevista em fessin triar només un llibre, diria aquest, sens dubte.

Les ciutats invisibles, Italo Calvino

Gastat, esgrogueït, arruat de dormir sota el coixí, transportat en motxilles de muntanya i en cistells d’anar a la platja, aquest exemplar de l’Editorial Empúries (col·lecció Tros de paper, 1985, ISBN 84-7596-064-2), de coberta preciosa, és un dels objectes que més aprecio.

Després de llegir “Solaris”, d’Stanislaw Lem

Solaris

En una foscor immòbil, una ombra “coagulada”; noto que m’escolten, lentament, minuciosament, però sense cap instrument; cap ma em toca. Tanmateix, em sento penetrat de dalt a baix, m’esmicolo, em disgrego, ja només queda el buit, i al no-res total succeeix el terror.

Les descripcions dels continus malsons del protagonista és potser el que més m’ha agradat de Solaris, novel·la de Stanislaw Lem publicada per primer cop al 1961, i que ara he llegit jo després de veure-la anomenada diverses vegades per Microsiervos.

M’he identificat plenament amb l’horrible sensació de por i soledat que sento (que sentia sobretot de nen) en aquells malsons de febre delirant. Sensacions gairebé impossibles de descriure amb paraules perquè no formen part del món que coneixem. Tret que siguis un tros d’escriptor, és clar.

Crec que només existeix una edició en català, feta l’any 1988 per Edicions Pleniluni dins de la col·lecció “2001”. He trobat alguns exemplars al sistema de préstec de les Biblioteques Públiques de Catalunya. De la traducció no puc opinar però al text apareixen, com a poc, força errades tipogràfiques. Amb tot, he gaudit molt de la lectura.

Em penso que em tornaré a enganxar als clàssics de la ciència-ficció.

Pa negre

Pa negre, d'Emili Teixidor

Els retratistes només copsen el que ja podem veure amb els ulls; el follets, en canvi, ens fiquen a dins del cap els moments feliços, com aquest, amb tot el grup que ens envolta, tots els que vivim aquests instants, les rialles dels convidats, fins i tot la llum del sol i l’olor de l’aufàbrega i el romaní, i ens els fan recordar per sempre més. Aquests retrats no s’esborren mai.

Sempre m’ha sabut greu tenir tan poques fotografies meves de crío. No és que s’hagin perdut, és que em van fer ben poques. Tot i que aquest fet respon a l’instint de retrobar-me amb mi mateix més que a voler recordar certs moments. Els moments no s’esborren fàcilment, i en tot cas les fotografies només ajuden a recuperar-ne una versió estàtica i esbiaixada.

Ma mare també ho diu sempre: donem poca importància a les fotografies (a la seva època encara es feien menys). Però quan, en una sobretaula de dilluns, comença a recordar en veu alta històries de la seva vida de jove… Mireu, aquell moment jo no el canviaria ni per mil retrats.

Hauríem de retratar menys i recordar més.

Després de llegir “Quiet”

Quiet, d'en Màrius Serra

L’altre dia vaig acabar de llegir el llibre “Quiet“, d’en Màrius Serra. Abans de res he de dir que m’ha agradat molt. L’autor és una d’aquelles persones que jo tinc en la categoria de “gent envejablement sincera”.

No en tinc, de fills, i existeix una elevada possibilitat que no en tingui mai (tot i que ja se sap, mai diguis mai a un mai). Però curiosament, la lectura d’un llibre que explica la dura experiència de viure amb un fill que arrossega una encefalopatia gravíssima, m’ha arribat a despertar una certa curiositat per, diguem-ho amb tota la prudència del món, la paternitat. Glups, ho he dit.

I és que el llibre t’explica, sobretot, una enorme i èpica història d’amor.