Etiqueta: cultura

La pell freda

Va fer un crit de pànic. Allò va ser el detonant perquè l’apallissés sense pietat, que no se me’n demanin els motius. Cridava i gemegava.

Va ser en arribar a la pàgina 85 que em van venir dubtes sobre si podria avançar amb la lectura. D’una banda l’habilitat literària de l’Albert Sánchez Piñol em cridava, però l’animadversió que pateixo a les escenes de violència contra la indefensió m’aturaven. Després de rumiar-ho uns minuts vaig pensar que “La pell freda” podia ser una oportunitat per començar a superar aquesta aprensió irracional.

La violència entre iguals m’és en certa manera indiferent. La sang i fetge entre homes, monstres o zombis no m’alteren massa. Però una simple referència al maltractament d’éssers indefensos, siguin nens, gossos o granototes, em remena el cos per dins i en treu la gana.

Per sort la decisió de continuar i acabar el llibre va ser encertada.

Hi ha ocasions en què negociem el nostre futur amb el passat. Un s’asseu a la roca apartada i fa esforços per aconseguir un pacte entre allò que va ser, grans derrotes, i allò que encara ha de venir, autèntica foscor.

Si Beethoven pogués escoltar-me

 

Sobre Paganini:

Quan tocava, l’auditori era transportat directament a una altra dimensió. Tant és així que Heinrich Heine va escriure: “Sembla la mateixa imatge de la divinitat tocant el violí. Sembla com si la creació sencera obeeixi les seves notes. És l’home-planeta, al voltant del qual gira tot l’univers”.

I sobre Liszt:

Robert Schumann va dir en sentir-lo: “Mai no he conegut cap artista, excepte Paganini, que tingui en un grau tan elevat com Liszt aquella capacitat de subjugar, elevar i dominar el públic. El seu torrent de sons i sentiments és aclaparador”.

L’Angus és d’aquesta classe d’artistes, però sense sífilis. Fa pocs dies va tornar a demostrar a Barcelona que, als seus seixanta anys, encara és capaç d’electrocutar de plaer a seixanta mil persones amb un sol de guitarra de vint minuts sense perdre l’emoció ni un segon.

A “Si Beethoven pogués escoltar-me” en Ramon Gener repassa una selecció d’històries i anècdotes d’alguns grans de la música com a base per explicar la seva forma d’afrontar la vida.

Cinquanta-cinc ciutats

Diomira, Isidora, Dorotea, Zaira, Anastàsia, Tamara, Zora, Despina, Zirma, Isaura, Maurília, Fedora, Zoe, Zenòbia, Eufèmia, Zobeida, Ipàzia, Armilla, Cloe, Valdrada, Olívia, Sofrònia, Eutròpia, Zemrude, Aglaura, Ottàvia, Ersília, Bauci, Leandra, Melània, Esmeraldina, Fillide, Pirra, Adelma, Eudòssia, Moriana, Clarice, Eusàpia, Bersabea, Leònia, Irene, Àrgia, Tecla, Trude, Olinda, Laudòmia, Perínzia, Procòpia, Raissa, Àndria, Cecília, Maròzia, Pentesilea, Teodora i Berenice

són cinquanta-cinc ciutats que formen part de la matèria primera de molts dels meus somnis.

Les ciutats invisibles, de l’Italo Calvino, és el llibre que he rellegit més vegades. No tinc obres de capçalera, no sóc un gran lector de literatura, però si en alguna ridícula entrevista em fessin triar només un llibre, diria aquest, sens dubte.

Les ciutats invisibles, Italo Calvino

Gastat, esgrogueït, arruat de dormir sota el coixí, transportat en motxilles de muntanya i en cistells d’anar a la platja, aquest exemplar de l’Editorial Empúries (col·lecció Tros de paper, 1985, ISBN 84-7596-064-2), de coberta preciosa, és un dels objectes que més aprecio.

Ciutats electròniques

De petit sentia una atracció especial per les plaques de circuits dels aparells electrònics. No era estrany trobar-ne alguna de tant en tant, llençada pel carrer o en algun solar abandonat convertit en abocador. Atapeïdes de resistències, condensadors, dissipadors i d’altres components exòtics, eren —són— uns objectes fascinants. Continua la lectura de Ciutats electròniques

Després de llegir “Quiet”

Quiet, d'en Màrius Serra

L’altre dia vaig acabar de llegir el llibre “Quiet“, d’en Màrius Serra. Abans de res he de dir que m’ha agradat molt. L’autor és una d’aquelles persones que jo tinc en la categoria de “gent envejablement sincera”.

No en tinc, de fills, i existeix una elevada possibilitat que no en tingui mai (tot i que ja se sap, mai diguis mai a un mai). Però curiosament, la lectura d’un llibre que explica la dura experiència de viure amb un fill que arrossega una encefalopatia gravíssima, m’ha arribat a despertar una certa curiositat per, diguem-ho amb tota la prudència del món, la paternitat. Glups, ho he dit.

I és que el llibre t’explica, sobretot, una enorme i èpica història d’amor.